29/02/2008, La crítica de Theodor Adorno a Kierkegaard

  Darrerament he rellegit la tesi doctoral de Theodor Adorno sobre l’estètica de Kierkegaard que ja fa un parell d’anys que es pot trobar en llengua castellana, Kierkegaard: construcción de lo estético (Akal, Madrid, 2006).

En l’edició castellana, s’hi afegeixen dos anexos. El primer està dedicat a la doctrina kierkegaardiana de l’amor i Theodor Adorno en fa una crítica molt severa. Comenta Les obres de l’amor de Kierkegaard que, com se sap, són un conjunt de discursos sobre la naturalesa de l’amor cristià que Kierkegaard signà amb el seu propi nom i que publicà en 1847. Tot i que el filòsof de l’Escola de Frankfurt consideri que aquests discursos són sermons buits de contingut fruit de la incontinència verbal de Kierkegaard, és probable que en ells hi hagi una de les aportacions més belles, més nobles i més sòlides sobre la naturalesa de l’amor i, analògicament, sobre la naturalesa de Déu, en tant que Amor infinit.

Kierkegaard considera que la força d’estimar, el desig de benvolença que brolla del fons més pregon de l’ésser humà no és, pròpiament humà, sinó estrany a la naturalesa humana, encara que es manifesti i s’expressi a través d’ella. La vida de l’amor és oculta, secreta i misteriosa, però s’expressa en les obres, tot i que les obres mai no acaben de manifestar amb transparència la potència de l’amor. Els homes poden viure seguint aquesta força que els travessa per dins, però també poden negar-se a si mateixos i viure en lluita contra el fons últim de la seva realitat personal.

A la vegada, Kierkegaard critica l’amor immediat, que es basa en la predilecció, que es mou per simpaties i antipaties, que és efímer i feble com la mateixa persona. Hi ha una extraordinària afinitat d’idees entre l’amor immediat de Kierkegaard i l’amor líquid de Zygmunt Bauman. El critica a fons i entén que, finalment, aquest amor aboca a la soledat i que és una expressió d’amor a si mateix. Però l’amor ple, l’amor que trenca barreres, l’amor que no es mira el melic, que s’obre al proïsme sense fer diferències, l’amor que perdona, edifica, recorda els difunts, reconcilia i eleva el món al pla del que és diví és l’amor vertader.

Kierkegaard entén que l’amor és un deure, un tema de consciència. Adorno afirma que l’amor no es pot imposar i menys encara convertir en un objecte de la consciència. Adorno considera que la doctrina de l’amor de Kierkegaard és, en el fons, una forma de repressió contra els desigs espontanis de l’ésser humà. Considera que aquesta idea de l’amor és inhumana i que buida la persona de la seva humanitat. Kierkegaard, en canvi, creu que l’únic que justifica la vida, el que fa que la vida mereixi ser viscuda, és l’amor que podem viure a través d’ella. No tindria sentit la vida si no poguéssim estimar.

L’ésser humà està fet per estimar, perquè, com a expressió finita de Déu, és potència d’amor. Quan l’amor generós es posa de manifest en el món, Déu es fa visible en la mateixa història. Kierkegaard no nega a l’home la seva humanitat; senzillament creu en què és capaç d’estimar superant les barreres de l’ego, però que aquesta capacitat no li ve d’ell, sinó de la llavor d’eternitat que hi ha sembrada en la darrera estança del seu ésser.