La reflexió sobre l’esperança constitueix un tema central de la filosofia clàssica i contemporània, encara que, en el nostre context cultural, aquest objecte de reflexió ha estat substituït per altres i l’esperança certament ha quedat en un pla força marginal. Després de la caiguda massiva de les grans ideologies emancipadores del segle XIX i del segle XX i de les seves Utopies alliberadores, l’esperança ha passat a ser un valor anacrònic o romàntic i ha estat foragitada del discurs filosòfic. Això no obstant, l’esperança com a virtut humana és cabdal per al desenvolupament de la persona, de la família, del treball i de la societat. L’oblit d’aquesta virtut és una greu pèrdua que, en aquesta ocasió, tal vegada podem posar sobre la taula de discussió per repensar-la col·lectivament.