Aquest no és un llibre de fàcil lectura, perquè el temps de dol no és un temps fàcil, per això “des de la seva doble mirada —com a teòleg i com a pare—, Torralba ofereix una reflexió íntima i honesta sobre el dol, viscut sense evasions, que pot convertir-se en una cerca de sentit i en una forma diferent de pau”.
Per a mi ha estat imprescindible llegir acuradament la introducció que l’autor anomena “Entre l’absurd i el sentit”, per anar de la seva mà pel camí del coneixement d’un tema que mai no entendrem prou bé, com és el de la mort, però del qual en podrem entrellucar l’altre misteri, la vida.
Els qui no hem estudiat teologia podem confiar en l’autor, perquè ell és també un bon pedagog i, si bé fa servir un llenguatge superior, no ens deixa abandonats a la intel·lectualitat acadèmica, sinó que ens acompanya sempre en la comprensió, tenint en compte, això sí, que és un llibre per aprofundir i que demana una bona atenció del lector. Per a aquesta lectura és aplicable el que diu l’autor: “Una cosa és sentir la Paraula i una altra, escoltar-la. Qui l’escolta i la interioritza fins a tal extrem que l’assumeix com a pròpia, es transforma.”
Vull ressaltar el capítol més esperançador: “Fruir de la vida mentre s’és viu.” Tal com assegura Torralba, “la darrera etapa del dol no és l’acceptació, sinó la gratitud a la persona que hem tingut entre nosaltres”. Sempre hem sentit, en l’entorn de la fe, que la mort no té la darrera paraula i que l’amor és més fort que la mort. És en aquest entorn, el de la fe, d’on l’autor va pouant a poc a poc l’aigua de vida: “Déu és Amor infinit…, aquest Amor, que no coneix límits, té la capacitat de salvar-nos de la terra dels morts. Això no ho sabem, però ho creiem.”
Llegiu el llibre sense presses i amplieu la vostra mirada vers l’eternitat, en què creients i no creients hi tenim posat l’ull, perquè la Paraula no és cap exclusiva personal, va dirigida a tots i cadascun de nosaltres.
Per Pere Fàbregues i Morlà, llibreter