L’esperança té un Pla amb Francesc Torralba.
El premi acaba d’obrir la porta a la filosofia amb «Anatomia de l’esperança» i és pertinent preguntar-se si funciona com retrat d’un temps i d’un país.
Des de la seva creació, el 1968, el premi Josep Pla ha procurat honorar “el prosista que porta el seu nom” amb una concepció dilatada de la paraula prosa: tal com consignen les bases, “s’hi poden presentar obres de narrativa en català sense limitació de gènere: novel·la, conte, relat, memòries, biografia, diari…”. I tanmateix la història i el palmarès palesen una tendència majoritària de la novel·la de ficció (per dir-ho amb un pleonasme), seguida de les memòries i dels dietaris. De fet, a la tercera convocatòria, després de Terenci Moix i Baltasar Porcel, ja va arribar el primer títol de “no-ficció” amb Teresa Pàmies i les memòries del pare Tomàs (Testament a Praga), un gènere que, en diferents èpoques i declinacions, ha anat traient el cap amb noms com Alexandre Cirici, Jaume Miravitlles o més modernament Rafel Nadal.
Enllaç: www.elpais.com