L’optimisme és el nou punk: «Necessitem l’esperança per a viure tant com l’oxigen».
Mariana Mazzucato, Francesc Torralba, Michael Ignatieff, Cristina Monge, Nazareth Castellanos i Salman Rushdie coincideixen en la necessitat de l’optimisme davant la imatge d’un món en ruïnes.
En el mite grec, Pandora rep un atuell -no una caixa, com acabaria popularitzant la tradició occidental- amb la prohibició expressa d’obrir-la. El que ve després segur que els sona. La curiositat el venç, i llavors escapen tots els mals que haurien d’acompanyar des d’aquest moment a la humanitat: la malaltia, la violència, la vellesa, el dolor, la mort. Només l’esperança roman a dins. Durant segles, escriptors, filòsofs i historiadors clàssics han discutit què significa exactament aquest desenllaç. Va quedar l’esperança tancada per a preservar-la dels homes, com l’últim bé que encara podia salvar-se? O va ser retinguda per a impedir-los accedir a ella, convertint-la en un altre càstig més?
Enllaç: www.elmundo.es