Francesc Torralba fa fora tots els condicionants superflus i alhora comparteix amb tots nosaltres l’experiència de la pregària de cada dia, fins arribar a l’abandonament i la quietud amb què, en aquest moment, intenta trobar el sentit final al diàleg amb el transcendent.

«La pregària, sense que suposi cap transformació interior i exterior, és pura xerrameca.»

«Arriba el moment en que la fulla de l’arbre es despenja de la branca i cau sobre el riu. (…) No es pregunta on anirà, no es pregunta si s’enfonsarà o surarà fins arribar al mar. Simplement, es deixa anar pel riu.»

«La pregària és un exercici espiritual que tot ésser humà, independentment de les seves creences, pot realitzar. (…) La pregària és la respiració de l’ànima.»